La dona de pagès s'havia d'encarregar de fer les feines de la casa, que en aquella època eren molt més feixugues que avui en dia i comportaven un nivell de complexitat molt més elevat a causa de les pobres i humils condicions de les cases.
Entre les tasques domèstiques hi havia cuinar, fer la bugada, pastar el pa, fer sabó, cuidar els animals domèstics, fer les conserves dels productes de l'hort i dels embotits, etc. I és que la dona de pagès disposava d'uns coneixements que podrien esdevenir un catàleg de tasques artesanal.
En alguna ocasió, quan encara no hi havia aigua a les cases de pagès calia anar a buscar aigua les fonts, al torrent o al riu. Una tasca que compartien les dones i la canalla.
La feina de la dona, sovint a l'ombra del marit, era essencial perquè la família prosperés.
Però la dona de pagès també havia d'anar al camp, sobretot en època de collita que era quan es necessitava més mà d'obra. Les tasques que realitzaven eren dures. Unes feines que sovint havien de fer agenollades castigant els genolls, els ronyons i les mans.
En definitiva, la feina que realitzaven les dones no se separava entre el treball domèstic i l'ajuda al camp. En moltes ocasions havia de combinar diverses tasques a la casa pairal amb altres feines del camp per poder subsistir econòmicament. Sovint la seva vida consistia en dedicar-se en cos i ànima a la cura de la família, a tasques domèstiques i a la feina del camp sense rebre el reconeixement social que mereixien.
Amb Dolors Madriguera Espelt, del Ferriol (o Furriol) nascuda el 29 de desembre de 1940.
Entrevista realitzada el 20 de novembre de 2019.
Quan es llaurava un camp, generalment la dona de la casa o bé alguna quitxalla es posava dant del bous perquè la seguissin i així evitar que es desviessin.
Amb Felisa Riera Freixas de Masgrau, nascuda l'11 de maig de 1944.
Entrevista realitazada el 17 de desembre de 2018.
Els naps que les dones anaven a collir als camps servien una vegada bullits i trinxats per alimentar els porcs i l'euga de la casa.
Amb Felisa Riera Freixas de Masgrau, nascuda l'11 de maig de 1944.
Entrevista realitazada el 17 de desembre de 2018
Les patates es collien i es guardaven colgades amb sacs i toldos per poder vendre-les més tard.
A part del porc, els animals més habituals dels corrals de les cases de pagès, eren l'aviram i els conills.
L'alimentació bàsica dels conills era l'herba que les dones anaven a collir.
Amb Maria Codina Duran que va néixer l'1 de juliol de 1931.
Entrevista realitzada el 4 d'agost de 2015.
Amb Carme Peipoch Vila nascuda el 26 de setembre de 1926 i que va viure a l'Esquís.
Entrevista realitzada el 23 de maig de 2013.
Els porcs s'alimentaven matí i vespre amb grà, farina o blat de moro i fins i tot amb ortigues bullides.
A part del porc, els animals més habituals dels corrals de les cases de pagès, eren l'aviram i els conills.
L'aviram, habitualment gallines, corrien pel corral i a la nit es recollia a l'anomenat joquer: una estança reduïda, amb barres on es podien ajocar amb comoditat.
Les gallines de l'època no ponien amb regularitat, a l'hivern es despullaven, perdien les plomes i paraven la posta. A la primavera era quan més abundaven els ous; però aleshores amb més freqüència les gallines es tornaven lloques.
A les gallines que es volia fer covar, en canvi, se les tractava amb més atencions i al cap de vint-i-un dies començaven a nèixer els pollets.
L'alimentació de l'aviram consistia habitualment en gra.
Amb Maria Codina Duran nascuda l'1 de juliol de 1931.
Entrevista realitzada el 4 d'agost de 2015.
Sovint a le cases de pagès s'hi criaven ànecs per a consum propi i per vendre al mercat. Le dones eren les encarregades de cuidar-los i engreixar-los.
Maria Codina Duran va néixer l'1 de juliol de 1931.
Entrevista realtizda el 4 d'agost de 2015.
El rebost de les cases de pagès era una habitació ventilada on es deixaven els aliments per quan arribés l'hivern i així poder estar proveïts.
Un rebost ben proveït era la millor garantia per assegurar l'alimentació de la família. Un rebost ben proveït contenia, entre d'altres, el producte de la matança del porc.
Amb Carme Peipoch Vila que va viure a l'Esquís de Taradell. Nascuda el 26 de setembre de 1926.
Entrevista realitzada el 17 de maig de 2013.
La feina d'enforcar els alls consisteix en lligar els caps d'alls i trenar-los, formant dues cames. Se'n fan de llargs i de més curts, al gust de cadascú i al seu torn, poden ser de mida gran, mitjana o petita. S'aconsella però que els de cada forc siguin d'una mateixa mida.
Ho explica Dolors Tarrats Codina, nascuda a el Vilar del Bosc, el 8 de setembre de 1944.
Entrevista realitzada el 28 de novembre de 2017.
Enforcar o trenar les cebes
La Dolors Tarrats Codina, del Vilar del Bosc. Va néixer el 8 de setembre de 1944.
Entrevista realitzada el 28 de novembre de 2017.
Explicar com es fa.
El blat de moro es plantava a principis del mes de maig. Les llavors provenien d'espigues seleccionades de l'any anterior i la feina era molt semblant a la de palntar patates. El plantador portava un cistell amb els grans de blat de moro i un paló per fer els forats a terra. Després s'hi passava el rascle per deixar la terra flonja i facilitar el naixement de la planta. A finals de maig es feia la primera cavada i la feina d'esbrinar.
Esbrinar blat de moro es feia a final del mes de maig, quan els brins de blat de moro fan uns 10 centímetres. Consistia en arrencar els brins que havien nascut més dèbils i deixar els que podien créixer amb més força.
És una feina que normalment feien colles de dones que van seguint els restos del camp repassant mata per mata, sense cap eina, només arrencant els brins amb els dits. És una feina molt pesada perquè requereix una postura ajupida i també per la calor pròpia de l'època.
A finals de juny es calçava, és a dir s'apilonava la terra al voltant de la planta.
A finals d'agost i durant el mes de setembre la planta arriba al seu màxim: treia el seu plomall a la part superior i formava l'espiga a mitja alçada de la tija.
Quan s'assecava els pagesos escapçaven la planta, és a dir, tallaven el plomall i les fulles. Quan els pèls es començaven a tornar negres era senyal que la planta havia completat el seu cicle de creixement i es comença a assecar. S'aprofitava el plomall i les fulles com a afarratges.
A finals d'ocutbre es trencava el blat de moro, és a dir, s'arrencava l'espiga i es tirava en un pilot. Es recollien les espigues en cistells i es carregaven al carro. Un cop a casa s'espellofaven, és a dir, es separaven les fulles de l'espiga i se'ls deixaven algunes fulles per poder lligar-les a les barres de fusta de l'assecador que solia ser a la balconada o a la terrassa de la casa en un lloc que havia de ser assolellat i arrecerat.
La feina d'espellofar consisteix a agafar les espigues, arrencar les pellofes, deixant-hi dues o tres de valentes, per poder-les penjar a l'assecador i la feien habitualment les dones de la casa.
Esgranar o engrunar el blat de moro es feia de forma pausada a mesura que es necessitava. Es podia fer de manera natural rascant l'espiga amb algun espigot o rascant a la fulla ampla d'una aixada. A la primera meitat del segle XIX van aparèixer les màquines d'engrunar.
Amb Maria Solà i Vila nascuda a Vic el 12 d'abril de 1930. Va viure a diferents cases de pagès de Taradell com el Ferriol (Furriol) o Casablanca.
Entrevista realitzada el 28 de novembre de 2017.
Durant l'època de segar...
Fer bancins amb Dolors Madriguera Espelt del Ferriol. Va néixer el 17 de setembre de 1940.
Entrevista realitzada el 10 de juny de 2016.
Rentaven la roba a mà i com que no tenien llexiu feien 'bugada'.
Amb Carme Peipoch Vila que va viure durant molts anys a l'Esquís. Va néixer el 26 de setembre de 1926.
Entrevista realitzada el 23 de maig de 2013.
Una garba és un feix d'espigues lligades d'una mida que es puguin agafar amb les mans.
Quan se segava a mà un camp de blat o d'ordi es recollien els manats formats, s'ajuntaven i es lligaven amb l'ajut d'un garrot fent servir un manat de les mateixes espigues anomenat vencill. Un cop lligades, les garbes es deixaven al camp en piles anomenades garberes.
La Maria Solà Vila nascuda el 12 d'abril de 1930.
Entrevista realitzada el 28 de novembre de 2017.
https://www.taradell.cat/grup-de-recerca/monografics/la-dona-al-mon-rural/fer-garbes-i-garberes.html
La Carme Pratdesaba Sala nascuda el 26 de setembre de 1926, que vivia a Masgrau, explica que 'guardar els vaques' era el seu joc d'infantesa.
Entrevista realitzada el 17 de maig de 2013.
L'ofici de mocadera consistia en manipular i trossejar la carn resultant de la matança del porc. Tallaven, trinxaven i embotien per fer diversos productes que després servirien per menjar al llarg de l'any.
Aquestes dones estaven acostumades a anar a diferents cases que llogaven els seus serveis per al dia de la matança. Aquest esdeveniment, importantíssim en el món de pagès fins fa pocs anys, consistia en el sacrifici i mort del porc que s'havia estat engreixant durant la resta de l'any. Solia fer-se cap al desembre, en temps de fred, quan el porc estava ben gras.
La tasca de les mocaderes era dura perquè, encara que rebien l'ajuda de les dones de la casa, tenien una gran feinada a realitzar el més ràpid possible per evitar que la carn es fes malbé.
Per fer-ho es necessitaven bones eines de tall, diferents gibrells i olles per anar posant-hi la carn.
Els hi calia també sal i pebre, bons conservants, especialment per a pernils i embotits.
Amb l'absència de neveres, talls com la costella es podien conservar en oli o llard, que també s'obtenia de la matança.
La Concepció Bou Arumí va fer de mocadera i l'any 2009 ens va explicar en què consistia aquesta feina.
En temps de segar i batre, les dones i la canalla eren els encarregats de portar el menjar i el beure al camp pels homes que
Amb Teresa Bigas Casanovas, de Marenga, nascuda el 24 de desembre de 1941
Entrevista realitzada el 22 d'abril de 2013.
Amb la Teresa Bigas Casanovas, de Marenga, nascuda el 24 de desembre del 1941.
Entrevista realitzada el 22 d'abril de 2013.
Article extret de Fent memòria.
Grup de Recerca Local Taradell